Canviar-ho tot perquè res canvii, aquesta sembla ser la conclusió del darrer congrés convergent, i és que CiU te fam per tornar a governar i si cal fer-se sobiranista amb matisos doncs s’hi fan.

Convergència te ganes, de tornar a col·locar als seus a totes les conselleries i secretaries posibles…. per què?.Per tornar a vendre’s el país per quatre rals, privatitzant els serveis públics i regalant sòl a les multinacionals que desprès se’n van, doncs, sí… però tot serà per Catalunya i embolicat amb el nou discurs de la Casa gran del catalanisme o nosaltres som Catalunya i la resta uns sense sostre que no tenen el carnet VIP català que expedeixen els convergents.

Personalment em quedo amb la frase de Mas: “la divisió esquerra-dreta, porta a fragmentar el país” és el que tenen les divisions que fragmenten, però en un país normalitzat la gent és regeix per la seva afinitat ideològica, i a Catalunya existeix una majoria progressista. Aquesta contradicció, tenir una majoria progressista i estar governats per una coalició liberal i de dretes va ser solucionada durant 20 anys amb la patrimonialització per part de CiU del sentiment catalanista que traslladava l’eix polític sobre la qüestió nacional i no sobre la ideològica.Però ara ja no cola, el principal valor de CiU continua sent erigir-se en representants del catalanisme, tot i que 5 anys de tripartit s’ha avançat més en la construcció nacional que en 20 anys de pactisme sota mínims i baixada de pantalons.

El catalanisme avui ja no és patrimoni de ningú més que dels catalans i catalanes per moltes cases que vulguin fer per privatitzar-lo, cosa en la que són uns autèntics mestres.S’ha produït la normalització nacional també pel que fa a la ideologia, i ara només cal esperar que aquells que es consideren d’esquerres continuïn comportant-se com a tals.

Un parell de reflexions al respecte, el PSC com a partit d’àmbit català té el repte prioritari d’esdevenir una força capaç de representar el sentiment majoritari de la població en la màxima expressió de la seva voluntat que són les eleccions catalanes.D’aquesta manera, cal unir esforços per centralitzar el debat polític a Catalunya i per callar les veus que ens assenyalen com un partit incapaç de governar en majoria dintre del seu territori.Si el mèrit de les victòries a les municipals se’ls emporten els nostres alcaldes i alcaldesses i a les generals el PSOE, Quin és el mèrit del PSC com a partit nacional?.

Si oberservem l’evolució dels resultats obtinguts a les eleccions al Parlament podem comprobar que només amb un discurs en clau catalana com el de les eleccions de 2003 podem arribar a recuperar la nostra majoria social.

Per tal de centrar el debat polític a Catalunya cal la visibilització pública de les relacions PSC-PSOE tant pel que fa als nombrosos punts en comú com a les nostres discrepàncies.L’encaix actual, trasllada el diàleg PSC-PSOE a la cuina interna i és percebuda pels ciutadans de la resta de l’Estat com un lobby d’obscurs interessos dintre del PSOE i pels ciutadans catalans com una continua claudicació del PSC als interessos del PSOE.Traslladar els nostres punts de vista amb llum i taquígrafs beneficiaria al PSOE al no haver de justificar permanentment les decisions que es prenen a Catalunya i al PSC que trauria a CiU el principal mèrit que s’atribueix elecció rere elecció que és el patrimonialitzar els interesos de Catalunya.

En definitiva, tenir veu pròpia ara que s’acosten temps de canvi pel que fa al model territorial espanyol ens podria evitar una nova baralla territorial dintre del PSOE i de retruc iniciar el camí per assolir el nostre principal repte com a partit nacional, la conquesta d’una majoria suficient al Parlament de Catalunya només possible si traslladem a Catalunya el centre de la presa de decisions i fem conscients a la població que el que votin a les nostres eleccions serà allò que defensarem on faci falta.

“Volem ser per caminar i caminem per poder ser” un nou futur com a partit capaç de transformar socialment Catalunya ens espera.

Néstor Cabañas

Vivim en un món tan abocat al pensament únic que sovint els embolcalls són l’únic que diferencien les idees. Un clar exemple seria la bandera ecosocialista en la que algunes formacions polítiques s’envolten per diferenciar-se d’altres que suposadament estan més endarrerides en la seva conscienciació ecològica, de manera semblant amb el que amb els productes comercials com el menjar ecològic , detergents ecològics o fins i tot la goma-2 eco que destrueix igual que l’altra però no té dinitrotoluè (DNT) producte altament tòxic.

Així doncs, l'ecosocialisme incorpora "de sèrie" les idees sorgides arran de la crisi energètica dels 70 que conformen l'ecologisme polític i incorpora a les "velles" idees socialistes com la de justícia social conceptes com el sostenibilitat.

Fins aquí tot perfecte, el problema esdevé quan s'intenten aplicar les idees ecosocialistes i s'ha de triar entre ser ecologista o socialista.Un exemple a l'atzar... els recursos hídrics. El principi de redistribució socialista o " a cadascú segons les seves necessitats" entra en contradicció amb el de no alteració dels cicles naturals perquè per redistribuir cal impactar els cicles de l'aigua .Una bona aplicació de l'ecosocialisme ens diria que cal triar aquella opció que minimitzant l'impacte sobre el medi satisfagui totes les necessitats presents i futures.
El problema és que mentre el socialisme ha sabut durant 200 anys adaptar les seves finalitats a cada moment, l'ecologisme encara manté aquella virginalitat política que presenta com a aplicables unes idees que només poden ser dutes a terme a llarg termini.

No es poden fer transvasaments, tampoc dessaladores i la meravellosa solució és una nova cultura de l'aigua que no pot ser aplicable d'avui per demà.Quan s'és ecolosocialista "de saló" i intentes fer content a tothom escoltes massa als "nous valors emergents" que permanentment es queixen per qualsevol acció al territori i massa poc als "vells camarades" que saben que l'important és que el resultat final sigui fer passos endavant cap als ideals.