En defensa de l'ACCIÓ DIRECTA
Acomodament...
Defensar que l'única manera d'intentar transformar aquesta societat que ens envolta a través de la "nostra" representació a l'administració pública, crec que és un signe d'acomodament.
Creure que la nostra ideologia i els canvis socials que aquesta proposa només s'aconsegueixen a través d'una minsa representació política, crec que és un error, un error simptomàtic d'un creixent acomodament ("burgesia" incipinent).
Amb això no nego en cap moment que l'Administració Pública sigui l'instrument fonamental per aconseguir una transformació social real, però si que crec que com a organització política juvenil els nostres intruments per forçar aquesta transformació s'han de basar en l'acció directa.
Una acció directa que comença per dir en veu alta totes aquelles coses que reivindiquem, tots aquells valors i ideals que ens mouen. Treballar conjuntament amb la societat civil, la organitzada i la no organitzada, el món associatiu formal i el no formal, acostar-nos a postures que ens ajudin a arribar a els nostres objectius. O és que l'emancipació juvenil, i en general l'emancipació total d'una societat jove democràticament i summergida en un capitalisme que ho envolta tot, ha de portar l'ediqueta d'un únic salvador. Perquè no unir-nos per arribar a unes mateixes metes?
Sortir al carrer, contactar amb altres associacions i organitzacions que lluiten per uns mateixos objectius (sempre amb matissos) no ha de ser un fet aillat. De guerres està plena el món (no només a Irak) i moltes tant aprop com a casa nostra, amb nosatres (precarietat laboral, especulació immobiliària, falta de recursos per l'educació,etc. ). I encara hem de guanyar moltes batalles.
Pensar que l'única eina de transformació que tenim són uns càrrecs públics, molts cops incapaços de coordinar-se, és com pensar que com a ciutadans i ciutadanes l'única manera de participació que tenim és dipositar un vot a una urna un cop cada quatre anys (i amb això no trec importància al vot).
Si no donem legitimitat a altres formes de participació, que esperem de nosaltres mateixos? A mi em fa què pensar. I a vosaltres?
Laia Martínez
Defensar que l'única manera d'intentar transformar aquesta societat que ens envolta a través de la "nostra" representació a l'administració pública, crec que és un signe d'acomodament.
Creure que la nostra ideologia i els canvis socials que aquesta proposa només s'aconsegueixen a través d'una minsa representació política, crec que és un error, un error simptomàtic d'un creixent acomodament ("burgesia" incipinent).
Amb això no nego en cap moment que l'Administració Pública sigui l'instrument fonamental per aconseguir una transformació social real, però si que crec que com a organització política juvenil els nostres intruments per forçar aquesta transformació s'han de basar en l'acció directa.
Una acció directa que comença per dir en veu alta totes aquelles coses que reivindiquem, tots aquells valors i ideals que ens mouen. Treballar conjuntament amb la societat civil, la organitzada i la no organitzada, el món associatiu formal i el no formal, acostar-nos a postures que ens ajudin a arribar a els nostres objectius. O és que l'emancipació juvenil, i en general l'emancipació total d'una societat jove democràticament i summergida en un capitalisme que ho envolta tot, ha de portar l'ediqueta d'un únic salvador. Perquè no unir-nos per arribar a unes mateixes metes?
Sortir al carrer, contactar amb altres associacions i organitzacions que lluiten per uns mateixos objectius (sempre amb matissos) no ha de ser un fet aillat. De guerres està plena el món (no només a Irak) i moltes tant aprop com a casa nostra, amb nosatres (precarietat laboral, especulació immobiliària, falta de recursos per l'educació,etc. ). I encara hem de guanyar moltes batalles.
Pensar que l'única eina de transformació que tenim són uns càrrecs públics, molts cops incapaços de coordinar-se, és com pensar que com a ciutadans i ciutadanes l'única manera de participació que tenim és dipositar un vot a una urna un cop cada quatre anys (i amb això no trec importància al vot).
Si no donem legitimitat a altres formes de participació, que esperem de nosaltres mateixos? A mi em fa què pensar. I a vosaltres?
Laia Martínez
This entry was posted by Néstor Cabañas, on
dissabte, 15 / març / 2008.
You can leave your response.
28 / abril / 2008 11:48
No sé quí o d'on has tret que una lluita i l'altre siguin incompatibles o separades, però no és així ni ho ha estt mai. Al contrari, allà on siguis, doncs cad'un de nosaltres té moltes vides i molts de "jos", has de lluitr amb les eines adients. Totes les lluites cap el mateix objectiu liberador són la mateixa lluita, al tall, a casa, o al carrer, amb els captaires, solidariament, i amb els explotadors, dient el que penses d'ells, per posar un exemple sencill. No et cansis, com la Julia Goytisolo, ni desesperis, recorda la cançó d'en Raimon: "En som molts més d'els que ells volen i diuen".